“En escenes de pingback”. Antonio Arroyo Silva

En escenes de pingback

Pingback és un terme que s’usa en informàtica i fa referència a un mètode perquè els creadors d’una web determinada sol·liciten una notificació quan algú enllaça un dels seus documents. L’escriptora i poeta Beatriz Giovanna Ramírez, com molts autors en aquests temps que corren, es mou per aquests mitjans virtuals i coneix les possibilitats que tenen per a l’expressió literària, diguem-li difusió o producció de textos. D’aquesta manera, les escatainades dicotomies purament literàries entre el narrador (o subjecte líric, en el seu cas) i el lector cobren un significat més profund i, per tant, més relacionat. Com si l’autora fos un personatge més de l’entramat i molts usuaris-lectors estigueren escrivint la vida d’aquella. O més.

Ni Borges, en el somni de la seua ceguesa, va poder imaginar l’innomenable del mitjà informàtic, un superlaberint amb fil d’Ariadna digital, amb milers i milers d’Enciclopèdies Britàniques. Ni tan sols va poder intuir el seu equívoc d’escriure i reescriure del món: escriure i reescriure del món, alhora en nanosegons.
En aquest llibre concret, “Una muntonada d’espills trencats. Microficcions en Escenes de Pingback”, Beatriz, utilitza el registre narratiu sintètic del microrrelat, i mai desaprofita els recursos abans esmentats, però sempre amb un to literari. Des de la brevetat del sms que, amb saviesa i intuïció ha sabut enllaçar amb les greguerías de Ramón Gómez de la Serna (Es va omplir les butxaques de cigarretes; després va alenar profundament…). D’aquesta manera, com a pinzellades d’un paint, vénen associacions lliures de conceptes contraposats i tot allò que li dóna vida a l’expressió literària, la qual cosa proporciona vigor i espontaneïtat a l’obra, precisament per aqueixa forma natural de la seua expressió.

Un altre recurs que la nostra autora domina a la perfecció és el silenci. Entre pinzellada i pinzellada, el buit d’una veu que espera respostes, potser d’aqueixos usuaris que han enllaçat amb la seua habitació virtual, potser des de la pròpia càpsula de salvació que l’autora llança a la mar de les textures pixelades. Silenci com a respiració, de vegades impacient, de vegades calmada i reflexiva. Silenci també com a terme musical que dóna la pauta al conjunt.

I de la unió d’aquestes pinzellades, d’aquestes xicotetes imperfeccions humanes de la seua autora sorgeix la perfecció de la simfonia que percebem els lectors: la vida d’una narradora que moltes vegades se sent atrapada, no ja en les xarxes virtuals, sinó en les de l’amarga realitat de la condició de la dona, no precisament una entitat abstracta, sinó en tot el rigor de la seua ferida i esquinçament. D’aquesta manera, amb el dolor, la desesperació, la ironia i el sarcasme, i (així i tot) sense perdre la brúixola de la bona literatura, denuncia no només a la societat patriarcal, sinó als individus concrets que la representen. Denuncia també la violència cap a la dona des de les seues manifestacions més brutals fins a les més subtils i no per això menys vexatòries.
No obstant això, la narradora, fins i tot des d’aqueix infern dantesc, no perd l’esperança de trobar el seu paradís, no perdut, arrabassat: La dona deprimida es va adormir amb l’esperança que, algun dia, després de la foscor, la despertés la llum, no un malson.
Una esperança desperta. No somiant, perquè la vida pot tocar-li a la porta i trobar-la dormint. La vida que pot portar-li aqueix paradís.
A més a més, apreciem tot un ideari de vida alliberadora. De ser ex-esposa a ser dona, persona creativa, intuïtiva, sensual. Ser ama absoluta del seu propi equilibri. Per això, tots aquells fets que contribueixen a aqueix desequilibri intern i extern, passen pel tamís d’una dona que es va enamorar d’un ideal que a l’altre costat d’aqueixa moderna caverna platònica del PC va resultar ser, com diu, “el professor de dibuix” posant “no aptes” en totes les làmines de la vida d’una xiqueta, és a dir, d’una dona que no cedeix davant els esquemes de l’altre, una dona que no vol perdre la seua sensibilitat. Amb aquest microrrelat “La xiqueta i el professor”, una analogia que sorgeix espontàniament de la realitat, Beatriz Giovanna Ramírez ens proporciona una imatge total, una pinzellada que desvela tots els matisos de la mentida i obri les finestres a una certesa: no saber ni imaginar-se el minotaure que des de l’altra banda de l’espill està sent avaluat, no sols per la dona que escriu, sinó per l’argonauta que, des del seu pingback, sap que el seu velló realment és envejat pels déus i els seus zeros infinits a la creació.

Antonio Arroyo Silva.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *